Un matí caçant castells

Un matí caçant castells…

A Blanes tenim castell, una torre exempta i circular: el castell de Sant Joan. És un indret majestuós, potent, primigeni, tel·lùric, que et permet gaudir també d’una de les millors panoràmiques de la Costa Brava… just la que et mostra com la costa es fa diferent mirant al sud. També tenim “castells”, cada final de juliol: un cada nit durant cinc dies que omple de llum i colors les vides de tantíssimes persones que “ocupen” la nostra ciutat de la manera que cal fer amb els espais públics: fer-los dels ciutadans.

També hi ha castells a Palafolls (molt fàcil d’assolir, i d’una bellesa desfeta que enamora); a Lloret, un de medieval el de Sant Joan (com veieu, un sant molt fortificat a la Selva Marítima!!) i un altre de principis del XX, el Castell d’en Plaja; a Arbúcies hi ha el grandiós i espectacular Montsoriu: un castell de pel·lícula i no “hase falta disir nada más”; a Hostalric, a Brunyola, a Tossa (mmmm, el castell de Tossa….)…

En fi, que, de castells, al Maresme i a la La Selva, sobretot a La Selva, no en falten. Tanmateix, si viatgeu per l’eix transversal en sentit Girona, aixi com qui no vol, mirant cap a la dreta per la finestreta veureu un castell. “Montsoriu” penses. I te n’adones aviat (un quilòmetre després del túnel…) que no pot ser, que Arbúcies queda a l’altra banda de la primera línia de muntanya. I et dius per a tu que quan arribis a casa buscaràs quin castell és. I arribes i el cap pensa en altres coses. I un dia que puges a Sant Feliu de Buixalleu, mires la panoràmica tot dinant a Can Masferrer i veus el castell de Sant Joan i penses, Blanes. I passeges per fer baixar el dinar i a l’esquerra veus un castell, Montsoriu, penses… però no. No pot ser, Montsoriu és a l’altra banda!

I aquell dia busques el castell i el trobes. I et dius per a tu que l’has de pujar, aquest castell.

Passen els mesos.

Arriba l’estiu.

Ja som a l’estiu.

Santa Coloma de Farners és la capital de La Selva. És una ciutat siutada on acaba la plana o comença la Selva més agrest. El castell que perseguíem, per a vergonya nostra, per no haver-ho sabut abans, és el de Farners. El castell de Farners… el castell de Farners… el castell de Farners… el castell de Farners… el castell de Farners…  Sí. Ho copiarem mil cops!

Si sou de La Selva i encara no heu anat al Castell de Farners sou culpables del mateix crim que nosaltres: la inconsciència. S’ha de ser un tant inconscient per tenir al costat de casa una bellesa així i deixar-la escapar. Un cop assumit el crim i expiada la culpa tocava fer cap a l’objectiu i copsar-ne en carn pròpia la topografia, la geologia, la biologia, l’antropologia… i totes les altres “ies” que us passin pel cap.

7:32 Aparquem al pàrquing del Parc Sant Salvador.

Obrim la ruta que havíem escollit la nit abans al Wikiloc disposats a fer-la. Que no falti la bateria externa que el Wikiloc de la punyeta xucla sense misericòrdia!

Les primeres passes amb la frescoreta matinera són un plaer per als sentits. Poca gent, però n’hi ha. Travesses un pont de ferro amb el soroll de les fustes quan trepitges. El camí està ben indicat des del principi, malgrat que a la ruta que havies llegit ja deia quins senyals calia seguir, els blancs, els vermells… Aquest parc de Sant Salvador és molt ben parit. Fa goig de passejar-s’hi; vénen ganes de dir: “doncs aquesta tarda la passo per aquí, jubilejant…”.

Arribar a la Font Picant és una estona només i t’acompanya el soroll de l’aigua de la riera, poca, però hi és. Ho hem dit, oi, que som a l’estiu? Sí, ho hem dit.

Font enllà, caminejant arribes a un camí que et fa deixar el bosc ajardinat, mig ordenat, mig salvatge, i que et passeja per un camp on es conreen arbres: magnoliers (a Carcaixent en diem magnolieres, així, en femení) i d’altres arbres de jardí. Tot a goteig, molt polit, molt eficient.

Uns metres més endavant tornes al bosc i veus un camí barrat que has d’agafar, per tant, et saltes el cable que el tanca (el pas és més que franc)… i aquí acaba el que havies llegit perquè decideix(es) que el camí el fem nosaltres i que, de rutes, se’n fan més. I et disposes a enfilar-te muntanya amunt a la recerca del castell. L’ensumes i persegueixes la presa.

El camí fa pujada, no es fa angoixant, però has de voler-lo fer sense mirar enrere. Paga la pena, a més, perquè és un bosc sempre canviant, ara uns roures, ara pins negres, ara alzines sureres, ara algun castanyer… El gaudeixes, el camí, i, al final, tot depèn de ritmes i voluntats. Això sí, no abandonis la pista i percaça el castell. El que té de fàcil és que és segur que no es mourà d’on és, però tu sí que t’hi has de moure.

Arriba un moment que, aixeques el cap cot i la respiració entretallada i el veus, esplèndid, al cel dels falcons i de les àguiles. I ja saps que aviat serà teu. Paga la pena de no menysprear l’entorn: el bosc silent que et deixa sentir l’alenar cansat i el bategar accelerat del cor que et pregunta si calia sotmetre’l a aquest esforç, però també el bosc musicat de cigales que freguen les ales encara tímidament, de piulets i cants guturals d’ocells ignots per a tu, de corredisses de conills que salten i s’amaguen. Un bosc viu.

El camí fa cap a una esplanada on l’Ermita de la Mare de Déu de Farners, als peus del castell, et dóna la benvinguda i et convida a seure una estona per contemplar amb els seus ulls la presa que ja tens a tocar: el castell de Farners. L’ermita, una construcció ferma i reformada, que no vam poder visitar per dins, però l’atri, amb arcs de mitja punta perfectes, és un mirador excel·lent des d’on planificar els darrers minuts fins arribar al destí. Paga la pena recrear-s’hi una estoneta, sense pressa, sense ànsia, anar fent, mirant de reüll les roques de la Roca, no fos cas que se n’adonés i arranqués a córrer!

Quan enfiles el camí cap a Farners ja es nota que, encara que el bosc ha anat menjant camí als camins, és un recorregut que ha estat transitat ininterrompudament des que va ser construït a mitjans segle XI. A tocar del castell hi ha un fossat, o una cisterna, o un espai emmurallat destinat a acumular aigua o el que sigui que fos, però està situat a mig camí de l’ascens final al castell (a l’esquerra) o l’ascens al Turó del Vent (a la dreta). Tries el castell, abans que se n’adoni que ja hi ets…

Per on vas? Dreta o esquerra? A l’esquerra ella. A la dreta ell. Tots dos camins tenen porta franca. A la dreta, vorejant una roca plana, llimada pels segles i els peus de milers de persones, arribes a unes escaletes i vas pujant camí fins que el sol del matí, filtrat per reixes i parets de mur, et mostra el primer espai obert del castell: el pati d’armes. Per l’esquerra el camí és de bosc i roca, sense transició fins a la porta que també és ben oberta.

I un cop a dins (dependrà de l’hora que hi arribeu, de l’època que escolliu, de la son que acumuleu…) gaudiu de la visita. És un castell fet i refet, ben cuidat, harmònic, equilibrat i senyoreja un espai que ha fet seu. Des del seu tro anuncia als quatre vents que ell és el senyor de tot el que s’hi pot veure (o de quasi tot). El pots recorrer pels murs i merlets, pel pati d’armes, pots pujar a la torre de l’homenatge i entrar-hi… Dediqueu-hi temps a mirar: alguna foto pels forats i espais entre merlets, tracteu d’endevinar on és cada cosa i on heu deixat casa vostra. La Selva es veu meravellosament viva des del Castell de Farners, ara que l’heu fet vostre, domineu-lo (tot i que, perdeu l’esperança, no us el podreu endur captiu!).

Abandones el castell amb una certa recança, perquè és dels pocs que et rep amb les portes obertes i, alhora, amb una majestuositat evident. vas deixant enrere les llums i els contorns, desfent camí fins al sot, fosa, bassa, cisterna… ho desconeixem. I tornes a enfilar amunt, però ara cap al Turó del Vent que és la proa d’aquest castell mirant al Nord-Est. Arribar-hi comporta salvar algun roc esquerp, però res que els gairebé cinquanta no puguin assumir. Reivindique-vos. A dalt, les pupil·les es dilaten i comprens la raó per la qual pagava la pena llevar-te ben d’hora un dissabte d’estiu. Beveu el que més us agradi, fresquet. Mengeu, restaureu-vos mentre el cos es fa harmònic amb la natura que contempleu.

Som el que sentim.

Ja de tornada, deixats enrere els gorgs que indicava la ruta inicial per a una altra ocasió, retornes cap a la Font Picant per un ruta indicada just al costat de l’Ermita de Farners. En pocs quilòmetres tornes a ser al Parc de Sant Salvador i amb el cor engrandit per tanta bellesa creus que ja has acabat. Ha!! T’ho pensaves malament perquè et troves un trencant a la dreta que et tempta: castells nous. Però castells fets per la natura, rocs gegantins que fan de Talaia natural, roques granítiques meteoritzades, transformades per l’erosió en mil formes diferents, en daus gegants, en bolets enormes… si tens temps i ganes només has d’imaginar. Uns quants quilòmetres no previstos per caçar castells dels que no ha fet l’home, sinó el món.

Una ruta que demana bona vista, unes ulleres que et permetin mirar més enllà… i, vés per on, la mateixa ruta són les ulleres que et fan de porta al món.

No ho oblideu: a Santa Coloma cal anar a caçar castells.

Clica la imatge per a més info

Clica la imatge per a més info

Advertisements

Un pensament sobre “Un matí caçant castells

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s